Manaments

Col·laboració El Llaç nº 567

Una de les debilitats d’un servidor, ara que l’edat no permet altres excessos, és fer algun àpat amb amics, àpats aquests que, per regla general, són ideals per a llargues sobretaules informals parlant del que és diví i el que és humà, amb una certa i agradable displicència.

Fa unes setmanes, compartint taula amb un company d’aquells de quan érem més joves, va sortir el tema dels Manaments de la llei de Déu i vam recordar, concretament, el novè, que quan anàvem a escola deia (en espanyol, és clar!) No desearás la mujer de tu prójimo. Val a dir que, en arribar a casa, vaig voler assegurar-me de la literalitat del dit manament i, efectivament, a la pàgina 226 de l’Enciclopedia Ciclo-pedagógica, obra del senyor José Dalmau Carles, editada per Dalmau Carles Pla, Editores, de Girona, l’any 1944, es diu que l’esmentat manament consisteix a “no desear la mujer de tu prójimo”. Confirmat!

Llavors, atès que els Manaments en qüestió són equiparables (si més no, en certa forma) al dret penal i segons una clara i unívoca doctrina, en aquest dret, el concepte d’analogia està proscrit (i només es podria aplicar, en determinades circumstàncies, en favor del reu [i, en el cas que ens ocupa, del pecador], però mai en contra seu), ens va assaltar un dubte terrible: què passa si el que hom (impúdicament, és clar) desitja no és pas la mujer, sinó l’home del seu proïsme? Aquest desig és pecat o no? Segons la literalitat, caldria considerar que el que la llei (els Manaments) prohibeix, de forma ben clara i precisa, és el desig de “la dona”, no pas de “l’home” i no fóra pas possible, de cap manera i sota cap concepte, aplicar en aquest cas, com ja he dit, l’analogia per substituir, amb caràcter pecaminós i mutatis mutandis, el masculí pel femení.

Val a dir que una posterior revisió, via Internet, d’aquet tema em va permetre constatar que la versió “actualitzada” del dit novè manament diu, de forma literal “No consentiràs pensaments ni desigs impurs”, és a dir, obviant si aquests pensaments i desigs impurs són referents a la dona o l’home del proïsme (o fins i tot a la veïna soltera del 3r. 2a). Però, en aquest cas, ¿no ens trobem de fet amb un supòsit repetitiu (amb atenuants, si voleu) del que ja disposa el sisè dels esmentats manaments, que diu “No cometràs accions impures” (sense especificar si aquesta comissió és per acció, per omissió o de pensament)?

A la vista de l’anterior disquisició, suposo que estareu d’acord amb mi en allò que qui no té feina, el gat pentina. En tot cas i com a conclusió, penso que les sobretaules, especialment entre jubilats, s’han de considerar un bé a protegir, com ara el medi ambient, oi?

Josep Lluís Revenga Santos